entrevista, CAMÍ A L'ESCENARI

Fotografia Anna Carner actuant. 

1. Quan et vas adonar que t'agradava l'art escènic?

"Quan tenia 3 anys… vaig començar fent d’angelet dels pastorets i ja mai més he deixat de fer teatre".

2. Tenies clar el que volies fer? Si no es així, et vas estressar?

"Jo sóc dislèxia diagnosticada massa tard, fins als 19 anys no vaig ser diagnosticada. La dislèxia em comportava problemes de lectura a primera vista i en veu alta, a part d'una baixa autoestima. Segons el meu entorn (pares, professors, etc) jo era “curteta”. Això em va fer que no confiés en mi mateixa per poder presentar-me a unes proves d'accés al teatre. Dubtava de les meves capacitats, i per altra banda havia de demostrar a tothom que no era tonta! Per altra banda no tenia el suport de la família. Tot i així, entre la meva inseguretat i el poc suport que tenia, vaig decidir fer Empresarials. Després, vaig fer ADE i un màster en Realització i Producció. Vaig treballar a TV3 com a productora de dramàtics. Buscava la manera d'estar a prop de la interpretació encara que fos des de la part econòmica. Però això encara em feia més infeliç. Jo volia estar a l'altre costat de la càmera. 

Als 24 anys Vaig tenir un ensurt físic important. Per uns moments vaig estar debatent-me entre la vida i la mort. Va ser en aquells moments que em vaig dir a mi mateixa: “si em moro en un any què es el que vull fer durant aquest any que em queda?” la resposta va ser clara: TEATRE. Per sort, tot es va quedar en un ensurt i el problema no va anar a més. Però jo ja havia canviat! Vaig deixar la feina i vaig començar a fer cursos de teatre. Vaig decidir fer les proves d'accés a l’Institut del Teatre i em vaig dir a mi mateixa que si entrava deixaria la meva carrera com a economista. I vaig entrar. Fa 15 anys que em dedico al que mi m’agrada, i soc feliç!".

3. Has fet classes de pintura, cant, escultura, etc? T'han donat sortida?

"No he fet classes de pintura ni escultura, m’hauria encantat... però si que des de sempre he fet dansa, música i cant. Han estat un gran complement per la meva carrera".

4. Si als teus temps hi hagués estat el batxillerat escènic, ho haguessis fet? en quina branca? (Dansa, teatre, etc)

"Suposo que si. Tot depèn també del suport que hagués tingut dels meus pares i els meus professors... ara les coses han canviat molt. Vist retrospectivament, si jo ara tingués la teva edat, i la seguretat del què he viscut, sí, sens dubte ara faria batxillerat artístic el la branca del teatre. És el què més m’agrada, i per això és el que faig millor".

5. Has estat apuntada a alguna agència?

"Agencies cap. He tingut dues representants".

6. En aquesta època de crisi, quines sortides hi veus a tots aquests estudis?

"Les mateixes que en la resta d'estudis  Si tu fas el què t’agrada, trobes la manera de sortir-te’n. La gran avantatge que veig a la crisi es que fins ara estudiar teatre era no tenir diners. Ara estudiar econòmiques et dona exactament la mateixa seguretat. Per tant espero que al menys serveixi perquè la gent s’adoni que el més important és fer el que t’agrada. Un dedica una part massa important de la seva vida a la feina com per fer una cosa que no li agradi!".

7. Vas tenir el recolzament dels teus familiars?

"Quan vaig dir a casa que volia estudiar teatre, el meu pare em va dir, que ell no m’ho pagaria, que abans havia de fer una carrera “productiva” i que si després seguia amb intenció de fer teatre ja m’ho pagaria jo".

8. Vas tenir por a fracassar en aquest àmbit?

"La por al fracàs existeix sempre... és una por social. Estem en una societat basada en la por. Però quan un es dona compte que el fracàs no existeix, que només existeix l’error i que equivocar-se és de savis, que si no t’equivoques no pot aprendre, la por desapareix. Per mi la POR és un paralitzant social per tenir controlada la població. La por existeix per ser vençuda. Equivocar-te és el millor que et pot passar, vol dir que estàs en un procés d'aprenentatge i que de l’error en sortiràs més savi".

9. Et penedeixes d'haver-ho escollit?

"No! No em penedeixo de res del què he fet o he viscut. M’he equivocat en coses però gràcies a aquestes equivocacions ara soc millor persona i millor actriu. 

Hi ha dues maneres de passar per la interpretació: des de l’EGO o des del creixement personal. Sempre comences a fer teatre des de l’EGO: vul sortir a la tv, vull que em reconeguin, que m’aplaudeixin... però un cop comences a estudiar i a treballar et dones compte amb l’EGO no pots ser un bon actor. (evidentment hi ha qui no se n'adona mai... te un ego massa gran), però si te n'adona la interpretació et brinda la oportunitat de créixer constantment com a persona i això és meravellós. Treballes amb el teu cos, amb la teva veu, amb les teves emocions, els teus sentiments... és un camí d’aprenentatge constant, com la vida mateixa. Si ets millor actor ets millor persona, i quan millor persona ets ets millor actor.

Sóc molt feliç de fer aquest viatge!".

Entrevistada Anna Carner